Primeres ressenyes del 2025

 

Ja sé que vaig tard. Fer al mes de juliol la primera entrada de llibres llegits enguany contravé totes les lògiques, però en els darrers mesos m'han passat moltes coses i no he tingut temps ni ànims. Avui m'hi poso. Espero que em disculpeu. 

Som-hi!

Àlbum del naufragi, de Pep Valsalobre

Vaig gaudir molt aquest recull d'històries d'en Pep Valsalobre, on s'allunya una mica del seu paper acadèmic (és professor a la Universitat de Girona). Ens ofereix una mirada imaginativa, irònica, sarcàstica, grotesca, bufonesca i molt inquietant al voltant de la naturalesa humana. Partint de fets històrics o mítics, de situacions conegudes pels lectors, de visions de la vida i del fet literari a diferents nivells, anem a parar indefectiblement a l'antiheroïcitat inherent a l'espècie humana. Tenim fantasia, absurd, tocs de ciència-ficció. Tenim la voluntat de l'autor de trencar reiteradament el nostre horitzó d'expectatives. I tenim garantides, per damunt de tot, unes extraordinàries estones de lectura. 

Quan la terra es pon, de Jordi de Manuel    

Hi ha molt per dir d'aquest llibre. Pertany al Cicle del cometa dins del corpus literari de Jordi de Manuel. Un llibre de ciència-ficció (i de ciència-en-ficció) que diu molt de la naturalesa humana. La imaginació de l'autor, sempre fonamentada en bases científiques però ben amanida de ficció, és extraordinària. Hi ha la remembrança implícita de Manuel de Pedrolo, en aquest llibre. No puc explicar més, però no us el perdeu. 

En carn i ossos, de Núria Cadenes  

Com talls de ganivet, o com fuetades, o com cops de mall al cap. Així són les tretze històries que Núria Cadenes descabdella en aquest seu darrer llibre. Quin plaer gaudir de l'art, del do de l'escriptura, de la tria sàvia de la paraula precisa que ens regala l'autora. I quin plaer la seva mirada, sempre intel·ligent, sempre compromesa, sempre (o gairebé sempre) feta de dolor. I de vida. 

Un futur radiant, de Pierre Lemaitre

La tercera entrega de la tetralogia de la família Pelletier. No és la que més m'ha agradat, però tot i això està molt bé. Ambientada l'any 1959, ens trobem en plena guerra freda, i Lemaitre escriu una novel·la d'espies en homenatge explícit al gènere i a John le Carré. També hi trobem la problemàtica de les centrals nuclears, els inicis de cert tipus de televisió i ràdio i, per descomptat, les aventures i desventures dels Pelletier. Hi passen moltes coses. Esperant la quarta!

Gatos, de Patricia Highsmith

Una delícia de Patricia Highsmith que conté tres relats, tres poemes, un petit assaig i tres dibuixos. Els protagonistes: els gats. Un llibre preciós, també físicament. De tapa dura i bonica edició. Gràcies als Libros del Zorro Rojo. 

Crepuscle, de Philippe Claudel

Quin tros de novel·la, mare meva. Una al·legoria atemporal, que poua sense pietat en les profunditats de l'ànima humana. Un text durissim, però amarat de poesia, amb unes pàgines finals espectaculars. La decadència dels imperis, de les persones, la falsedat històrica, els enfrontaments religiosos. I la bàrbarie i la grandesa de l'ésser humà. Claudel és un escriptor que no decep mai, i que sempre, també, és capaç d'escriure el millor i el pitjor de la condició de l'home. Preciosa la mirada del gran personatge d'en Baraj, també sobre la naturalesa i els animals. Meravella.  

Hijos de la derrota, d'Empar Fernández

Una novel·la publicada l'any 2008 per l'Editorial Meteora. Ja té uns anyets, però ja sabem que els llibres no caduquen. La vida de tres personatges que van assistir a la derrota de la Guerra Civil, tres existències marcades inevitablement per aquest desastre i que, malgrat els seus diferents camins, acaben confluint amb el pas del temps. Un text tan ben escrit com l'autora ens té acostumats. Dur, realista, a moments entranyable. Molt bé. 

De repente, la noche, de Susana Hernández 

És una novel·la breu (117 pàgines) que explora allò que més li interessa a la seva autora, les relacions humanes. Susana Hernández confegeix un cop més un relat que ens atrapa i ens colpeix, una història sobre l'atzar per una banda i les decidions que prenem per una altra. Intensa i àgil, amb un llenguatge que guspireja, és una mostra més de la seva capacitat narrativa. La novel·la va rebre el Primer Premi del Certamen de narrativa curta femenina "Princesa Galiana". A Toledo. Enhorabona, Susana. 

Donar-ho tot, de Jordi Boixadós 

Quina novel·la més bonica ha escrit l'estimat Jordi Boixadós. Una immersió intel·ligent, pausada i profunda al voltant de l'ànima humana. Com el passat ens pot marcar tota una vida! Narrada en primera persona per un protagonista del qual no arribem a saber-ne ni el nom, la novel·la és una reflexió sobre les coses que importen, sobre les coses que fan mal, sobre l'amor, l'amistat, els records de joventut i els traumes que mai no podem deixar enrere. Molt recomanable.    

Al bosc vermell, un cavall fuig, de Marta Soldado

Molt emocionada, us vull parlar d'aquesta preciosa novel·la, guanyadora el 2024 del Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. És una obra deliciosa, delicada i alhora dura, d'estil personal i veu pròpia, que ens narra amb poesia i subtilesa la vida d'un cavall. Un cavall de Przewalski, els únics exemplars salvatges del món, que resseguim des d'Ucraïna fins a Polònia. La fusió màgica del cavall amb els humans, la defensa de la naturalesa, la constatació que els homes podem ser el millor i el pitjor que volta pel planeta, la idea organicista del Tot. És una meravella, narrada sense caure en carrincloneries ni excessos. Un llibre sobri, inspirat, intel·ligent i valuós. 

Dolça llar, de Rafa Medina  

Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida. Una novel·la breu que parla bàsicament de la hipocresia de la nostra societat. A mi no m'interessa gaire aquest gènere, però la novel·la és distreta i amb tocs d'humor. Per als que sí que els agradi. 

   

Darreres ressenyes de 2024

 

Instants d'intempèrie, de Montse Milan Moliné

Premi 7 Lletres 2022. Vaig conèixer la Montse Milan el dia de Sant Jordi, compartint signatures. He gaudit molt dels set relats del llibre, set instants d'intempèrie (el títol em sembla molt encertat) que recullen la vida de set dones d'edats i condicions diferents a la ciutat de Barcelona. Motxilles i bagatges que s'entrecreuen enmig de la ciutat, una ciutat que pot ser refugi o pot ser hostilitat. Set històries, set veus. Molt bé.    

La ciutat del cel. Porcs, de Jordi de Manuel

La segona part de la trilogia que s'inicia amb El món fosc. Talps. Aquí els nostres protagonistes viatgen a la Ciutat del Cel, on viuran noves aventures. No hi ha talps, hi ha porcs. Una lectura amena i imaginativa per a totes les edats. Esperant la tercera. 

Quan la meva germana va decidir volar, d'Alejandro Palomas

Una novel·la que m'ha agradat, enganxat i, sobretot, emocionat. Una obra per a tots els públics a partir dels catorze o quinze anys. Dos bessons, l'Eva i l'Elio, i un fet terrible. Una història misteriosa, humana, actual i plena de matisos. Ja ho he dit altres vegades, ningú no descriu l'interioritat dels personatges com Alejandro Palomas. L'Elio, davant del fet terrible, es pregunta: "Quan hi ha dos bessons i un mor, l'altre continua sent un bessó o es diu d'una altra manera?". Una pregunta amarga. I fins aquí puc explicar. No us la perdeu. 

La puta i la santa, de Gemma Pasqual i Escrivà

Una novel·la que pivota entre dues èpoques i una mateixa família. Una història de patiment i dolor, però també de companyonia i sororitat entre dones fortes i coratjoses. Per a mi ha estat molt especial llegir-la. D'una banda, l'acció té lloc al meu estimat barri de Sants i hi apareixen tots els indrets i temes que conec i que em donen sentit. D'una altra, una de les protagonistes és una gata que es diu Colette. És un preciós regal que m'ha fet l'autora. Moltes gràcies, Gemma! 

La puta i la santa és una novel·la que pot agradar a un públic molt ampli, que parla del nostres passat i del nostre present amb dues veus narratives diferents, una d'elles molt original. 

Tota la bellesa perduda, de Jordi Fernando Aloy

Una novel·la que es llegeix de pressa i amb ganes i que, al meu parer, conté dues novel·les en una. Per un cantó, la trama costumista. Per un altre, la que m'ha interessat més, la de les obres d'art perdudes, que podia haver donat lloc a una novel·la per si sola. Sempre m'agraden molt totes les coses que aprenc amb les històries del meu estimat Jordi Fernando. Aquí tenim Van Gogh, Caravaggio i Miró presos d'un misteri molt interessant. Enhorabona, Jordi. 

Les gratituds, de Delphine de Vigan

M'ha trasbalsat molt. Ha estat una lectura que m'ha fet trontollar intensament. Molt endins. I quina bella reflexió al voltant de la importància del llenguatge, de les coses dites i de les coses no dites. La traducció no era fàcil, i Jordi Martín Lloret la broda, literalment. Sempre és una bona idea llegir Delphine de Vigan. 

Llibres, llibres, llibres

 

Torno amb la llista dels llibres llegits en els darrers mesos. Allà van. 

Els sis llibres de la nissaga Blackwater, de Michael McDowell: La riuada, El dic, La casa, La guerra, La fortuna, Pluja

Vaig caure absolutament en el parany de Blackwater. Literatura popular molt ben escrita, revestida d'un embolcall atractiu, amb personatges extraordinaris i uns misteris que ens persegueixen a través de les sis entregues. Així va concebre l'autor la publicació de l'obra, per entregues que enganxessin el lector, seguint l'exemple dels fulletons del segle XIX. McDowell era un home del Sud dels EUA, un home preparat i culte, amb molt de renom,  però que va voler fer arribar la literatura a un nombre ampli de gent. Si busqueu per Internet, trobareu molta informació de tot plegat. 

Los elementales, de Michael McDowell

Com que em va agradar tant Blackwater, vaig buscar una altra obra de l'autor. I va ser aquesta, Los elementales, una novel·la curiosa, terrorífica, amb una atmosfera fascinant, que reflecteix a la perfecció l'esperit del paisatge i la gent dels estats del Sud dels EUA. Com a Blackwater, les cases i les famílies hi tenen un paper destacat. L'obra pertany al gòtic sureny i resulta una lectura molt interessant. Quina descoberta aquest autor! 

Plegarias atendidas, de Truman Capote

Obra inacabada de Truman Capote, on posa verda la societat d'artistes, escriptors, cineastes, polítics, homes de negocis, aristòcrates i fauna de tota mena amb qui es relacionava. No m'estranya que s'emprenyessin quan van sortir alguns fragments en alguna revista. La degradació i la depravació dels ricatxos sense eufemismes. Capote era molt Capote. 

Tercer origen, d'Albert Villaró   

Un homenatge explícit a Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, que enguany compleix 50 anys. Una novel·la adreçada al públic juvenil (la de Villaró), però adequada per a tots els lectors. Narrada per la Irene, l'adolescent protagonista, és un text distret, àgil, lligat a través de capítols molt breus, on Villaró intenta no caure en un dramatisme excessiu a l'hora d'explicar una apocalíptica història de supervivència. Pedrolo estaria content. 

L'olor que fa després de la pluja, de Cédric Sapin-Defour

Un text de difícil catalogació. L'autor ens explica la seva vida amb el seu gos, l'Ubac. No és una història de les activitats i aventures que van experimentar al llarg dels anys. No. No és una biografia novel·lada sobre un gos i el seu amo. No. És molt més que tot això. És un relat lluminós, filosòfic, intel·ligent i curull d'amor, on l'humà reflexiona al voltant del que representa, per a l'un i per a l'altre (ell i el gos), compartir fins a fondre's. Un cant a la natura, al respecte, a la tolerància, però sobretot una exaltació sincera, profunda i humil del cim de l'amor més desinteressat que pot existir. L'amor en lletra grossa, l'amor que et canvia, t'emplena, et defineix. No sé explicar-ho millor. L'estil no és senzill. El text necessita una lectura atenta, és ple de saviesa que s'ha de resseguir amb molta concentració. Però paga molt la pena. Vaig acabar-lo amb llàgrimes als ulls. 

I fins aquí arribo avui, lletraferits. No tinc temps d'allargar aquest post, però em queden llibres per comentar. Ho faré aviat. Gràcies!   

Vinga, més, lletraferits!

 

Tiene que ser aquí, de Maggie O'Farrell

Quin tros de novel·la. La riquesa de recursos, la construcció dels personatges, les veus narratives corals i calidoscòpiques, l'esquema temporal en forma de trencaclosques... Una història i dues, tres, quatre, cinc... vides. Una meravella més de Maggie O'Farrell, que aconsegueix sorprendre el lector amb cada una de les seves obres. Una gran reflexió sobre la parella, els fills, les decisions que prenem, el pes del passat. Amb uns personatges enlluernadors. 

El silenci i la ràbia, de Pierre Lemaitre

El silenci i la ràbia és la segona novel·la de la tetralogia dels anys que segueixen al final de la Segona Guerra Mundial. Lemaitre, com sempre, passa del particular al col·lectiu i ens dibuixa, a través de la vida de la família Pelletier, la situació dels suposats anys "gloriosos" de França, que, si hi furgues, no ho són tant. L'acció té lloc el 1952: la cacera de bruixes contra l'avortament, els problemes laborals, els avenços del progrés, que no sempre mira pel bé de les persones... Un fresc d'aquell moment històric, molt aclaridor, passat pel filtre de la ironia marca de la casa de Lemaitre. L'he gaudit molt i se m'ha acabat en un sospir, malgrat les 546 pàgines. I ara, en fi, només puc dir-me a mi mateixa: paciència i a esperar la pròxima entrega. 

Un sepulcre de lletres minúscules, de Silvestre Vilaplana   

Un llibre que m'ha atrapat i desconcertat. M'ha desconcertat perquè és diferent i palesa la versatilitat del seu autor. Amb un desenvolupament argumental que beu dels clàssics de l'enigma, Vilaplana retrata sense pietat un munt de febleses humanes, un cúmul de sentiments, iniquitats i enganys. Vuit persones tancades en una fortalesa inexpugnable preparades per morir. El tema del suïcidi sura pertot, així com la gelosia, l'enveja i les misèries familiars, però també la fragilitat i el dolor en el nostre món, sovint hostil. És fàcil imaginar-se la novel·la convertida en una pel·lícula o una sèrie. 

La mirada de l'impostor, de Silvestre Vilaplana

Un esplèndid exercici metaliterari que explora en profunditat el sentit de l'escriptura, els límits boirosos de la realitat i la ficció, la mirada impostora del creador, la bellesa i la maledicció de l'impuls d'escriure. Una història plena d'històries, curulla de delicioses referències literàries i artístiques, farcida d'intel·ligents preguntes i d'inesperats esdeveniments. Una novel·la profundament humana. La vaig acabar amb la gola seca i la respiració agitada. 

Matriu, de Núria Queraltó

Una novel·la molt agradable de llegir, amable i sense cruesa, que ens narra la història d'una família, sobretot a través de tres personatges femenins. La sororitat és una part important de la trama, així com els sentiments i els lligams. Els personatges són el més important, però també el passeig per Barcelona i els seus barris en èpoques molt diferents. L'autora ha confegit una història on s'hi aboca des de dins, amb un gran amor per tots els seus personatges. Tal vegada per això el rerefons és tan tendre, tan proper, tan comprensiu amb la naturalesa humana. 

Les dones del lli, de Margarida Aritzeta 

Una indagació novel·lada sobre els orígens del llinatge de l'autora. Extraordinàriament escrita, rigorosament documentada, està farcida d'històries de llegendes i reconstruccions del passat. Les dones col·locades al bell mig de la narració, dones que troben en la sororitat de compartir el consol d'unes vides dures i sovint sòrdides. Els conflictes per la terra, pels matrimonis, les dots i la necessitat de parir fills marquen les seves existències. 

Tres relats de passió, d'Stefan Zweig

No descobreixo res. Llegir Zweig és llegir un dels grans autors del segle XX. Però és una meravella redescobrir-ho i constatar-ho en cada nova lectura. La Biblioteca Clandestina de l'Editorial del mateix nom ens porta ara aquest meravellós volum, que inclou tres relats: Amok, El carreró del clar de lluna i Una nit fantàstica. Tres indagacions sobre les passions humanes, des de la més sòrdida a la més sublim, que són capaces de conviure en l'ànima de la mateixa persona. I que bé que ho explica Zweig! I com no ens deixa respirar amb cada una de les seves paraules i les seves frases! He gaudit extraordinàriament de la seva capacitat de descriure les més pregones emocions, les més subtils sensacions, els més contradictoris sentiments! Molt contenta de tenir aquest llibre a l'abast. No us el perdeu.

Història d'una obra mestra, de Henry James       

Llegit en unes hores. Quina delícia! Com un quadre, una obra d'art, pot canviar, amb la percepció d'una mirada inesperada, tot un món. Es magnífic llegir Henry James. I fer-ho en el format dels Petits Plaers de Viena Edicions. Gaudi per totes bandes. 

La nosa, de Montse Sanjuan 

Felicito molt l'autora per aquesta fabulosa novel·la. Una història de tall clàssic, colpidora i molt humana, que et remou per dins ja des d'aquest títol tan encertat, La nosa. La vida de la Júlia, una noia amb poques llums, marcada per un destí que li fabriquen els qui l'envolten. Quan la llegeixes, no pots deixar de preguntar-te quantes Júlies han existit i existeixen de debò en aquest món. I em temo que la resposta és immediata: moltes. Llegiu la novel·la. Un salt en la carrera litèraria de Montse Sanjuan.   

La memoria del hielo, de Susana Rizo

Ambientada a la ciutat russa de Norilsk, la més septentrional del planeta, en plena Sibèria, la novel·la és un cant a la supervivència. Amb dos personatges, l'Elena i en Serguéi, que ens reserven algunes sorpreses. Imaginativa i amb bones descripcions, d'espais i de sentiments. 

La balada del gos, de Raquel Gámez-Serrano

Un recull de catorze contes que he tingut el plaer de prologar. Són catorze històries molt diferents, molt humanes, amb l'eix compartit de la soledat i els gossos. Crec que poden satisfer a un públic molt ampli. Són una recomanable lectura.  

Animal paradoxal, de Marcel San Martín

Un llibre extraordinari d'una nova veu potentíssima dins la literatura catalana. Divuit contes plens d'imaginació, a mig camí entre la història, la ciència-ficció, el fantàstic, el futurisme i l'especulació. Res no és el que sembla en les històries de Marcel San Martín, al qual he tinguit el plaer d'epilogar. No us el perdeu.  

Més lectures! Som-hi!

 

Purs homes, de Mohamed Mbougar Sarr

Impressionada per la bellesa i la profunditat d'aquesta extraordinària novel·la. Mohamed Mbougar Sarr, que va guanyar el Premi Goncourt l'any 2021 amb La memòria més secreta dels homes, aquí ens regala un text breu i colpidor sobre la terrible situació dels homosexuals al Senegal. Un al·legat poètic i introspectiu a favor de la llibertat. Una delícia per a la ment i per a l'esperit. D'aquelles obres que encara et permeten creure en la literatura.

84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

Encara que sembli mentida, no l'havia llegit. He vist la pel·lícula, però no l'havia llegit, el llibre. Ara fa poc que una amiga, la Melania Puig, me'l va regalar. És també una delícia, com acabo de dir del llibre anterior. Aquesta és la paraula. Delícia. L'amistat, la bona gent, la solidaritat i els llibres. Sempre els llibres. 

Eixavuiros, d'Irene Solanich Sanglas   

Un recull de relats, entenc que escrits al llarg del temps, que tenen en comú la imaginació i la crítica. N'hi ha de fantàstics, de terrorífics i de més realistes. Alguns ja els havia llegit. Em sembla perfecte que noves veus facin noves aportacions al gènere del conte. 

La por, d'Esperança Camps 

Una novel·la que desassossega profundament, que oscil·la amb naturalitat entre la primera i la segona persona pel que fa a la veu narrativa, un text on el personatge principal passa de pressa del present als records del passat i on anem descobrint de mica en mica les circumstàncies de la seva vida, des de la infantesa. Una novel·la marca de la casa d'aquesta escriptorassa que és Esperança Camps, una dona a la qual admiro molt i que mai no ens deixa indiferents. 

Constel·lacions, de Blanca Busquets 

Una història de relacions familiars, narrada des de les diverses veus dels protagonistes, amb un rerefons lleugerament autobiogràfic de l'autora, que ens revela al final. Però no tingueu por, no és un llibre d'aquests d'autoficció insofribles que corren ara. És una novel·la, una ficció ben travada on cada personatge hi juga el seu paper enmig de la constel·lació familiar. Hi ha molts silencis, molts secrets, però, curiosament, gairebé tots tenen a veure amb l'amor dels uns envers els altres. La realitat del País Basc en l'època més dura d'ETA és un dels temes que hi trobem, però no l'únic. Llegiu-lo i ho descobrireu. M'ha agradat molt. 

Sumem més llibres llegits!

 

Després de la tempesta, d'Emili Bayo

He viscut intensament la lectura d'aquesta fantàstica novel·la, que recomano sens dubte. Un cant al paisatge i a la natura (en aquest cas del Delta de l'Ebre) i una intel·ligent història sobre relacions humanes i familiars. Vivíssima des del punt de vista literari la barreja de la tercera persona i de la primera. Un encert. I una meravella la construcció dels personatges, en especial el del vell protagonista. He gaudit molt. 

Els fils del mar, d'Inés Macpherson

Una novel·la que ens parla en to fantàstic i amb embolcall totalment metafòric de misogínia, supersticions, injustícia i violència. Allunyada de qualsevol posició realista, està adreçada especialment als amants del fantàstic.

Petem-ho, de Xavier Mas Craviotto, Clara Soler Mañé i Gerard Viladomat Monterde

Llegida amb l'orgull que tres exalumnes meus hagin parit un llibre tan interessant. Un estudi descriptiu sobre l'argot dels joves, amb inequívoca voluntat divulgativa, desacomplexat i adreçat a un sector de públic ampli, de totes les edats (cosa important). Qualsevol el pot llegir, no fa falta preparació lingüística específica. Els autors se centren en diversos àmbits (audiovisual, premsa, educatiu, xarxes socials, literatura, etc.) per aprofundir en la situació, les característiques i l'ús de l'argot dels joves en català. És un tema especialment important en el si d'una llengua minoritzada com la nostra. Amb humor i molts exemples, el resultat és fantàstic. I hi inclouen un glossari que em sembla molt útil. Se m'ha fet curt i tot. 

Gossos salvatges, de Georgina Dalmau   

Una novel·la suposadament juvenil, però que en realitat és per a tota mena de lectors. La vaig comprar al festival de Taradell, on també vaig conèixer la seva autora. Es tracta d'una distopia postapocalíptica on un grup de nois i noies han d'intentar sobreviure enmig del caos i de la mala gent, els gossos salvatges que donen nom a l'obra. M'ho he passat la mar de bé. 

Entre Sant Peters i Sant Pau, d'Antoni Munné-Jordà   

Una novel·la esplèndida, que va ser finalista del Premi Sant Jordi el 1995 i que ara ha republicat l'Editorial Males Herbes. Què puc dir del gran savi Antoni Munné-Jordà que, qui el coneix, no sàpiga? Doncs que és un narrador immens, que aquí ens evoca la història de tota una generació a partir de la vida íntima d'uns quants personatges. En llibres com aquest s'explica millor la Història que en els llibres d'Història. Però no és una crònica, és una novel·la, una ficció preciosa amb personatges inesborrables. Barcelona també n'és protagonista, una ciutat descrita des de l'amor i el coneixament profund. Una obra plena de delicadesa. Encara sento penjada al cor l'emoció de les darreres pàgines. 

Un feix de cartes, de Carme Ripoll

Acabada en un dia. Una novel·la epistolar molt breu, però molt potent, que m'ha fet gaudir molt. Les cartes trobades en una vella maleta, quan el seu propietari es mor, desencadenen tot un altre seguit de cartes. Secrets familiars i un final impactant on tot acaba adquirint sentit. 

El dia que el món va fer un pet com un aglà, de Pere Gorgoll Noell 

El premi Roc Boronat d'enguany. Una distopia delirant i esbojarrada, que poua en el mite de la caverna de Plató i en tot un seguit de teories ontològiques, per reflexionar amb verbositat embullada i extremament cómica sobre la deriva del món on vivim. L'ésser i el no-ésser, la realitat i la ficció, la veritat i l'aparença, la vida i la mort. I la crítica ferotge a la globalització i a la imbecilitat humana, que no té aturador. 

I vinga, continuem llegint!

 

I anem acumulant lectures en aquest any 2023, lletraferits! Allà van!

L'enèsima confabulació d'imbècils, de Marcel San Martín

Una novel·la amb la qual he xalat de valent. Intel·ligent, mordaç, imaginativa, ben escrita, que ens ofereix l'ocasió de pensar i reflexionar. És la primera novel·la publicada de Marcel San Martín, però jo fa molts anys que conec la seva vàlua i estic contenta que ara hagi pogut demostrar-la. Malgrat els problemes personals de Lluís Cusidó, el protagonista de la novel·la, qui pot negar (si som sincers) que vivim enmig d'una confabulació d'imbècils? Enhorabona, Marcel, això només és el principi. 

El gran món, de Pierre Lemaitre

Això és una novel·la: una història. En aquest cas, una història enorme que enceta la trilogia dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Lemaitre és un mestre a l'hora de donar vida als personatges, i un mestre també a l'hora de descriure la Història d'un país a partir dels relats individuals. Llegir Lemaitre, per a mi, és tornar al plaer de la lectura com l'he entès des que era petita: quedant atrapada i no volent fer altra cosa que llegir sense parar. Això, a aquestes altures, no em passa cada dia. Per aquest motiu és tan màgic quan sí que passa. Ai, ja em sento òrfena. Ara a esperar la segona part dela trilogia, que sé que ja està traduïda i tot.    

Lejos, de Rosa Ribas

Una Rosa Ribas desconeguda, una novel·la molt diferent del que li he llegit fins ara (i l'he llegida molt). Una obra atmosfèrica, de desenvolupament lent, asfixiant i claustrofòbic, tot i passar en gran part a l'aire lliure (o gairebé). Una urbanització inacabada, de les moltes que salpebren el territori arran de la crisi de 2008. Una comunitat de veïns. I la soledad, l'aïllament i les diferències de classe. No puc explicar més. Desassossegant. 

El secreto de los Hoffman, d'Alejandro Palomas

Una extraordinària novel·la, finalista al Premi de Novela Ciudad de Torrevieja l'any 2008. El perquè va quedar finalista, havent llegit la novel·la i sabent que el guanyador va ser un senyor com Juan Gómez Jurado, només s'explica coneixent les entreteles (dit finament) dels premis literaris. 

El secreto de los Hoffman és un text al més pur estil de l'autor: intimista, punyent, d'altra profunditat psicològica, llenguatge particular i precís i prosa molt poètica. Les relacions entre els membres vius d'una família, dins la qual del pes dels morts és fonamental, ens atrapa i ens emociona. Com sempre, Palomas m'ha commugut, però el més important és que, també com sempre, m'ha remogut moltes coses, m'ha fet pensar, m'ha obert mirades i m'ha aclarit visions. Després de llegir-lo, mai no torno a ser la mateixa. 

Ehrengard, d'Isak Dinesen   

Un altre petit plaer de l'editorial Viena. Una faula en forma de conte i novel·la pastoral, la darrera narració que va escriure Isak Dinesen, pseudònim de la danesa Karen Blixen. Quines delicatessen aquests llibrets!